Assumpció de la Benaurada Verge Maria | Sant Benet de Montserrat

Assumpció de la Benaurada Verge Maria

Avui celebrem les lloances de la santíssima Assumpció de Maria. En aquesta solemnitat, l’Església contempla Maria de Natzaret, la Mare de Déu, entrant en la glòria del seu Fill. Ella, que va acollir Déu en la petitesa del seu cos és ara assumpta en cos i ànima. En ella, la humanitat contempla el seu propi destí.

Quan la vida és guiada per la fe

El camí de Maria pot resumir-se en una paraula: fe. Elisabet ho proclama durant la Visitació: «Feliç tu que has cregut!» (Lc 1,45). Maria va creure abans de comprendre, va confiar abans de veure i va mantenir el seu fins al final.

«Ella ha cregut, i tot s’ha acomplert». La fe va conduir l’itinerari de Maria des del començament fins al final de la seva vida.

Per això l’Assumpció no és un episodi aïllat, sinó la culminació d’una vida sencera lliurada a Déu.

Assumpció de la Benaurada Verge Maria | Sant Benet de Montserrat

Maria, l’Arca de l’Aliança

Quan Maria visita Elisabet, porta Jesús en el seu sí. «Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?», exclama Elisabet. Maria és l’Arca de l’Aliança: porta en ella la presència de Déu fet home.

«Amb Maria, Arca de l’Aliança, Déu entrà al seu Temple a la Terra», recorda la presentació. I en l’Assumpció contemplem el moviment definitiu: aquella Arca beneïda entra al santuari del cel. «Hi entra la dona, l’home i tota la Humanitat.»

La petitesa que es converteix en glòria

En el Magníficat, Maria no es magnifica a ella mateixa: «La meva ànima magnifica el Senyor». Déu ha mirat la petitesa de la seva serventa i ha fet en ella meravelles.

Aquesta és la paradoxa cristiana: només la petitesa arriba a ser gran. Déu capgira els criteris del món: exalça els humils i omple de béns els pobres.

Maria és gran perquè va acceptar ser petita; és plena perquè es va deixar omplir per Déu.

La mort que esdevé vida

La tradició cristiana ha contemplat la Dormició de Maria no com una derrota, sinó com un pas. El seu traspàs és descrit com una entrada joiosa a la presència de Déu: no mena a les tenebres, sinó que «obre la llum eterna»; no lleva la vida, sinó que condueix al seu mateix Autor.

És una imatge extraordinària del misteri de l’Assumpció. Maria, preservada de tota taca i que havia lliurat el seu cos al servei del misteri de l’Encarnació, contempla ara el seu Fill en la glòria. El retrobament amb Crist culmina tota una vida d’amor, fidelitat i esperança.

La litúrgia i la tradició poden contemplar-la així: bella en el pensament, en les paraules i en les accions; bella en el naixement, en la maternitat i en la passió; bella i gloriosa en la resurrecció del seu Fill.

«Aixeca’t i vine»

En la contemplació de Santa Maria, les imatges bíbliques adquireixen tota la seva força: «Aixeca’t, amiga meva, coloma meva, bonica meva, immaculada meva, i vine». L’hivern ha passat, les llàgrimes s’han esvaït i arriba el temps de l’Assumpció.

Maria entra a la glòria com la Reina a la dreta del Rei, «vestida d’or i amb ornaments variats». Els àngels l’acompanyen i la proclamen benaurada.

La Mare de Déu és esperança de tota la humanitat

L’Assumpció de la Mare de Déu és un anunci d’esperança i una invitació a escollir la vida. Maria mostra que la resurrecció de Crist obre un camí per a tots nosaltres.

Ella és la primera: la qui va donar a Déu un cos i ara participa plenament de la seva vida. Després d’ella, tots nosaltres.

Per això l’Assumpció no ens allunya de Maria de Natzaret. Ens l’apropa. La dona que va dir sí, que va servir, que va creure i que va romandre fidel ens mostra el camí cap a la plenitud.

Maria és l’Arca que entra al santuari, la Mare que retroba el Fill, la Reina que arriba a la glòria i la primera dels benaurats. I nosaltres, mirant-la, repetim amb ella la seva pregària: «La meva ànima magnifica el Senyor».