Benet apareix en un moment històric complex, que té una cosa semblant amb l’actual: una època de crisi, motivada en part per un profund canvi cultural.

Neix l’any 480 en una ciutat al nord de Roma, Núrsia. Comença els seus estudis superiors a Roma però la seva recerca interior el porta aviat a retirar-se a la soledat. Ha descobert que més enllà dels sabers, té una cita amb la Saviesa que ve de Déu. Viu a Subiaco, com ermità. Com ho escriurà el seu biògraf, el Papa sant Gregori el Gran, Benet va fent un camí d’unificació interior.

Des d’aquesta intensa experiència serà capaç d’organitzar dotze petites comunitats i passar després a Montecassino. Ha de fer un camí de vegades difícil de comunió amb els altres. S’obre cada vegada més a l’amor gratuït cap als seus monjos i cap a tot home o dona que se li creua pel camí: pobres i pelegrins, potentats i gent senzilla. És un mestre espiritual capaç d’educar, de guiar els altres en el seu propi camí cap a Déu, de discernir i ajudar-los a desprendre del que els frena en el seu avanç pel camí de l’evangeli. Sap curar les seves pròpies ferides i les dels altres, està alerta als signes dels temps.

Benet recull tota la rica herència dels monjos anteriors i, amb un extraordinari do de síntesi, dóna forma al monacat del seu temps: adapta la vida monàstica a Occident i obre les portes de la seva comunitat per igual als vells romans i als nous bàrbars. Per a ell el que defineix un home o una dona no és la seva raça, la seva condició social, el sexe o la seva edat sinó que busqui de veritat a Déu.

Madura el seu projecte i escriu la seva Regla.

La seva germana -bessona segons la tradició– Escolàstica, al costat d’un grup de dones, abraça també l’estil de vida de Benet, qui acaba els seus dies l’any 547. Poc abans de morir, el sant té una visió del món sencer concentrat en un raig de llum. Benet veu les coses i les persones des de Déu. Ha conclòs el seu camí però el seu esperit segueix endavant.