Vida monàstica.

Avui dia, el nostre treball inclou la fabricació i venda de ceràmica, l’acollida a l’hostatgeria i el pensament i la formació. Amb tot, comptem amb la inestimable col.laboració de l’Associació de Voluntariat “Shemà”.

Proposem:

– Les pregàries del dilluns online.
– Trobades mensuals de meditació.
– L’Escola Monàstica Sinclètica.
– L’Escola de Focusing Montserrat.
– Seminaris, cursos i recessos.

En gairebé totes les grans religions es troben homes i dones que es distancien de la vida convencional de la societat del seu temps i es lliuren de tot cor a aprofundir en el coneixement i la pràctica de la seva pròpia tradició espiritual fins a les últimes conseqüències.

Ascetes hinduistes, monjos i monges budistes, mestres sufís, viuen sols o en comunitat però tots tenen en comú que l’Absolut penetra i orienta totalment la seva vida. La comunitat de creients reconeix en ells homes i dones portadors de pau i de saviesa, coneixedors del que és humà i del diví.

Un camí d’unificació interior.

Per a les primeres generacions cristianes, l’experiència de la Resurrecció, l’obertura a l’Esperit, el dinamisme de les comunitats enfrontades molt ràpidament a les persecucions suscitar un tarannà, un estil fort i radical a l’hora de viure la fe: cristians que enmig de la seva debilitat, se senten impulsats per la força de l’Esperit: els arrossega la bona notícia de Jesús.

A la fi del segle tercer, quan el cristianisme es torna religió oficial, es comença alhora a “aigualir”, està ben vist ser cristià però creix el conformisme i la mediocritat. Mentrestant, uns homes i unes dones comencen a envair les solituds del desert, especialment a Egipte: va estenent a poc a poc aquest moviment imparable per tot l’Orient cristià. Són cristians inconformistes que volen viure l’evangeli al màxim, amb radicalitat, assedegats d’una trobada personal amb Déu: són els primers monjos cristians. Uns eren veritables solitaris, eremites com sant Antoni; altres organitzen noves formes de vida comunitària com sant Pacomi, sant Basili i sant Agustí. També hi eren presents les dones en aquest moviment monàstic: Sara, Sinclètica, Maria d’Egipte, Melània, Paula i tantes altres van ser les primeres monges, mestres en l’Esperit i deixebles de la Paraula, seguidores de Jesús i del seu evangeli.

En el nostre baptisme vam quedar incorporats a la família dels cercadors de Déu, dels que caminen per les sendes de l’evangeli, dels que tenen set de l’aigua viva, dels deixebles d’Aquell que és el Camí, la Veritat i la Vida.

És un camí d’unificació interior.
Un camí en què cal callar i escoltar la pròpia realitat, aprenent a viure “despert”. Un camí de “tornada a casa”, de tornada al cor, de profunda humanització … perquè “El Regne de Déu és dins nostre”.

“On era jo quan et buscava? Et tenia davant meu però, estant lluny i fora de mi, a mi mateix no em trobava i molt menys a Tu”.
— Sant Agustí

És un camí de comunió amb els altres.
Un camí progressiu cap a l’amor gratuït, cap a la universalitat. Un monjo antic ho expressava d’aquesta manera:

“Benaurat el monjo que considera cada home com Déu després de Déu”.
— Evagri Pòntic

És un camí d’unió amb Déu.
Un camí de confiança filial cap al Pare, de seguiment de Jesús i d’obertura al seu Esperit.

“Així en la vida monàstica juguen sempre la solitud feta comunió, el silenci fet paraula, la pregària feta compromís”.
— Pedro Alurralde

És un camí per a tots perquè és el camí de l’evangeli, però els primers monjos es van prendre molt seriosament aquesta recerca, aquesta set, aquest camí i es van dedicar de ple a fer-ne l’ofici de la seva vida. I a aquest ofici es van sentir cridats molts homes i dones fins avui. Entre ells hi va haver algú que va marcar de manera indeleble el monacat posterior i al qual es va considerar com el Patriarca dels monjos d’Occident. Era sant Benet.