Una vida que parla de Déu

Sant Benet de Montserrat

La nostra comunitat la formem les monges de la comunitat de Sant Benet de Montserrat, als monestirs de Montserrat i de Manacor, així com moltes de les persones que ens envolten i que la fan viva, com les amistats, família, voluntariat i treballadores i treballadors.

Ho fem amb l’acollida, a la nostra hostatgeria i a través de la trobada i l’escolta. Amb la formació i difusió, compartint la nostra pregària, xerrades, cursos, amb l’Escola Monàstica Sinclètica i amb formació humana com el Focusing. I a través de la bellesa, tenint cura de l’espai, de la ceràmica i artesania de Sant Benet de Montserrat i amb les confitures de la Santa Família de Manacor.

QUI SOM

Una comunitat oberta

El monestir de Sant Benet de Montserrat va ser fundat el 1952 a la muntanya de Montserrat fruit de la unió de dues comunitats: la de Sant Anton i Santa Clara de Barcelona (c. 1236-1952) i la de Sant Benet de Mataró (1881-1952). Des del 2016 la nostra comunitat viu també a Mallorca, ja que ens vam fusionar amb la comunitat de la Santa Família de Manacor.

Els seus orígens, doncs, venen del monestir de Sant Antoni i de Santa Clara de Barcelona, que va ser fundat fora de les muralles de Barcelona el 1236. Aquesta va ser la primera comunitat clarissa de Catalunya. Si bé, és cert que en posterioritat, el 1513, la comunitat de monges clarisses es passà al ordre benedictí, fins a la seva extinció el 1952.

L’altre cama de la fundació de Sant Benet de Montserrat va ser el monestir de Sant Benet de Mataró, fundat el 1881 a la ciutat de Mataró per una monja del monestir de Sant Daniel de Girona i una altra de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, les quals recercaven un model de vida comunitària més proper als inicis de la regla de Sant Benet.

Amb la Guerra Civil Espanyola les monges de Sant Benet de Mataró perderen el monestir i al retornar el 1939 els monjos de Montserrat els cediren temporalment el monestir de Santa Cecília de Montserrat. Fou en aquest monestir romànic, testimoni de la primera presència de vida religiosa reglada a la muntanya de Montserrat, a on el 13 de maig de 1952 les dues comunitats de benedictines es fusionaren, extingint-se així Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona i Sant Benet de Mataró, i fundant-se de nou la jove comunitat de Sant Benet de Montserrat, qui des de 1954 resideix en l’actual monestir de Sant Benet.

LA NOSTRA PROPOSTA

Espiritualitat viva per avui

Actualment la comunitat la formem entorn de la trentena de germanes i el nostre dia a dia transcorre entre el treball i la pregària fent honor al lema benedictí “Ora et Labora”.

En la pregària seguim els cicles litúrgics i la Litúrgia de les Hores. El seu ritme ens ajuda a endinsar-nos, més i més, en el misteri i el seguiment del Crist. En la pau de l’entorn de Montserrat, i seguint el ritme de la natura, aprenem a viure a fons l’Evangeli estant obertes als batecs del món.

Amb el treball de les nostres mans ens guanyem la vida a través de la bellesa de la ceràmica, dels ciris decorats, de les postals…, però també ens la guanyem a partir de la reflexió i el pensament, oferint formació amb diferents cursos de teologia, de creixement personal, recessos… Per a nosaltres, a més a més, l’hostatgeria del monestir és una part important del nostre treball. Per això, volem viure obertes a tothom qui truqui a la nostra porta, acollint i compartint la seva recerca de fe i de vida, tot oferint-los espais enriquidors d’estada.

El nostre desig és viure l’amor sense límits del Crist, tot restant ben arrelades a la nostra terra i construint plegades un món millor. El Regne de Déu ja està entre nosaltres i dins nostre!

Avui dia, el nostre treball inclou la fabricació i venda de ceràmica, l’acollida a l’hostatgeria i el pensament i la formació. Proposem:

– Les pregàries del dilluns on line.     
– Trobades mensuals de meditació. 
– L’Escola Monàstica Sinclètica.         
– L’Escola de Focusing Montserrat.  
– Seminaris, cursos i recessos.

Amb tot, comptem amb la inestimable col.laboració de l’Associació de Voluntariat “Shemà”.

Vida monàstica

En gairebé totes les grans religions es troben homes i dones que es distancien de la vida convencional de la societat del seu temps i es lliuren de tot cor a aprofundir en el coneixement i la pràctica de la seva pròpia tradició espiritual fins a les últimes conseqüències. Ascetes hinduistes, monjos i monges budistes, mestres sufís, viuen sols o en comunitat però tots tenen en comú que l’Absolut penetra i orienta totalment la seva vida. La comunitat de creients reconeix en ells homes i dones portadors de pau i de saviesa, coneixedors del que és humà i del diví.

“Sigui el monaquisme el que sigui hom diria que presenta una simptomàtica polaritat. Per una banda resulta quelcom d’especial, estrany, àdhuc a vegades estrafolari, amb tocs d’inconformisme social i cultural; per l’altra banda, és tan humà que ha estat decisivament proclamat com a la vocació de tot ésser humà, con allò que tota persona hauria de ser o que està cridada a ser, d’una manera o d’una altra, més aviat o més tard.” – Raimon Panikkar

MONJOS I MONGES D’ARREU DEL MÓN

Viure l’Evangeli al màxim

Per a les primeres generacions cristianes, l’experiència de la Resurrecció, l’obertura a l’Esperit, el dinamisme de les comunitats enfrontades molt ràpidament a les persecucions suscitar un tarannà, un estil fort i radical a l\’hora de viure la fe: cristians que enmig de la seva debilitat, se senten impulsats per la força de l’Esperit: els arrossega la bona notícia de Jesús.

A la fi del segle tercer, quan el cristianisme es torna religió oficial, es comença alhora a “aigualir” … està ben vist ser cristià però creix el conformisme i la mediocritat. Mentrestant, uns homes i unes dones comencen a envair les solituds del desert, especialment a Egipte: va estenent a poc a poc aquest moviment imparable per tot l’Orient cristià.
Són cristians inconformistes que volen viure l’evangeli al màxim, amb radicalitat, assedegats d’una trobada personal amb Déu: són els primers monjos cristians. Uns eren veritables solitaris, eremites com sant Antoni; altres organitzen noves formes de vida comunitària com sant Pacomi, sant Basili i sant Agustí.

També hi eren presents les dones en aquest moviment monàstic: Sara, Sinclètica, Maria d’Egipte, Melània, Paula i tantes altres van ser les primeres monges, mestres en l’Esperit i deixebles de la Paraula, seguidores de Jesús i del seu evangeli.

un camí d’unificació interior

Cercar Déu és buscar la vida

En el nostre baptisme vam quedar incorporats a la família dels cercadors de Déu, dels que caminen per les sendes de l\’evangeli, dels que tenen set de l’aigua viva, dels deixebles d’Aquell que és el Camí, la Veritat i la Vida…

És un camí d’unificació interior
Un camí en què cal callar i escoltar la pròpia realitat, aprenent a viure “despert”. Un camí de “tornada a casa”, de tornada al cor, de profunda humanització … perquè “El Regne de Déu és dins nostre”.
“On era jo quan et buscava? Et tenia davant meu però, estant lluny i fora de mi, a mi mateix no em trobava i molt menys a Tu”. Sant Agustí

És un camí de comunió amb els altres
Un camí progressiu cap a l’amor gratuït, cap a la universalitat. Un monjo antic ho expressava d’aquesta manera: “Benaurat el monjo que considera cada home com Déu després de Déu”. – Evagri Pòntic

És un camí d’unió amb Déu.
Un camí de confiança filial cap al Pare, de seguiment de Jesús i d’obertura al seu Esperit.
“Així en la vida monàstica juguen sempre la solitud feta comunió, el silenci fet paraula, la pregària feta compromís”. – Pedro Alurralde

És un camí per a tots perquè és el camí de l’evangeli, però els primers monjos es van prendre molt seriosament aquesta recerca, aquesta set, aquest camí i es van dedicar de ple a fer-ne l’ofici de la seva vida.
I a aquest ofici es van sentir cridats molts homes i dones fins avui. Entre ells hi va haver algú que va marcar de manera indeleble el monacat posterior i al qual es va considerar com el Patriarca dels monjos d’Occident. Era sant Benet.

La Regla de Sant Benet

Abans de morir, sant Benet va tenir la intuïció que tota la seva obra seria destruïda. I així va ser: Montecassino va ser arrasat pels llombards. El seu monestir va quedar fet un munt de ruïnes, però els monjos van poder escapar i portaven en la seva fugida el manuscrit de la regla i l’experiència d’haver-la practicat. El que portaven era “un autèntic llevat espiritual, que va canviar, amb el pas dels segles, molt més enllà dels confins de la seva pàtria i de la seva època, la cara d’Europa.”  – Benet XVI

La regla de sant Benet es va imposar molt aviat en moltes comunitats i va tenir una extraordinària difusió… Hi havia moltes regles monàstiques anteriors i contemporànies, però la Regla de sant Benet destacava pel seu sentit de l’equilibri: només pretenia ser un instrument modest al servei dels que volen caminar per les sendes de l’evangeli: no volia que la lletra matés l’esperit i recordava insistentment que l’únic centre de la vida monàstica és Crist.
Manifestava també un gran coneixement del cor humà, de la seva grandesa i la seva debilitat, de com funcionen els grups. 
Una regla molt realista, però al servei del més alt ideal: “No anteposar absolutament res a Crist.”

Una regla molt pràctica, però inspirada per una autèntica mística: els objectes més trivials han de tractar-se com els vasos sagrats de l’altar; en tota relació humana, al abat, en els germans més febles, en el desconegut que crida a la porta del monestir, és el rostre de Crist el que se’ns fa present.

Una regla en sintonia amb l’esperit del seu temps però crítica amb els contravalors del seu temps. Una regla flexible, que no pretenia ser íntegrament vàlida sempre i a tot arreu i que, per això, es va veure acollida en tot lloc i fins avui.
No només els monjos i les monges sinó també molts i moltes seglars segueixen descobrint-hi pistes, valors i enfocaments per vivificar i dinamitzar la seva vida, per aprofundir en la seva experiència de fe.
“La regla no és tot el Nou Testament ni tota la vida del monjo. Es tracta d’una pista d’arrencada. En integrar les aspiracions de perfeccionament de l’individu en el marc d’una forta experiència comunitària, la Regla segueix tenint una forta empremta d’actualitat. També el buscar Déu en Crist , la síntesi entre unitat i diversitat , el sentit de pau i harmonia en tot, la coresponsabilitat , el caràcter familiar de la fraternitat monàstica , la senzillesa i l’humanisme evangèlic són valors claus de la Regla.” Cassià M. Just

“Escolteu, germans meus. Tinc alguna cosa que dir-vos, tinc un gènere de vida per ensenyar. Escolteu amb el cor i una ment oberts. Si seguiu les meves instruccions amb una actitud disponible i coherent, trobareu a Aquell que és la font de tots els nostres desitjos; precisament Aquell al costat de qui heu passat de llarg anant pel camí del vostre egoisme.” Basil Hume. Adaptació del pròleg de la Regla de sant Benet.

SANT BENET

La seva vida

Benet apareix en un moment històric complex, que té una cosa semblant amb l’actual: una època de crisi, motivada en part per un profund canvi cultural.

Neix l’any 480 en una ciutat al nord de Roma, Núrsia. Comença els seus estudis superiors a Roma però la seva recerca interior el porta aviat a retirar-se a la soledat. Ha descobert que més enllà dels sabers, té una cita amb la Saviesa que ve de Déu. Viu a Subiaco, com ermità. Com ho escriurà el seu biògraf, el Papa sant Gregori el Gran, Benet va fent un camí d’unificació interior.
Des d’aquesta intensa experiència serà capaç d’organitzar dotze petites comunitats i passar després a Montecassino. Ha de fer un camí de vegades difícil de comunió amb els altres. S’obre cada vegada més a l’amor gratuït cap als seus monjos i cap a tot home o dona que se li creua pel camí: pobres i pelegrins, potentats i gent senzilla. És un mestre espiritual capaç d’educar, de guiar els altres en el seu propi camí cap a Déu, de discernir i ajudar-los a desprendre del que els frena en el seu avanç pel camí de l’evangeli. Sap curar les seves pròpies ferides i les dels altres, està alerta als signes dels temps.

Benet recull tota la rica herència dels monjos anteriors i, amb un extraordinari do de síntesi, dóna forma al monacat del seu temps: adapta la vida monàstica a Occident i obre les portes de la seva comunitat per igual als vells romans i als nous bàrbars. Per a ell el que defineix un home o una dona no és la seva raça, la seva condició social, el sexe o la seva edat sinó que busqui de veritat a Déu.

Madura el seu projecte i escriu la seva Regla.
La seva germana -bessona segons la tradició – Escolàstica, al costat d’un grup de dones, abraça també l’estil de vida de Benet, qui acaba els seus dies l’any 547. Poc abans de morir, el sant té una visió del món sencer concentrat en un raig de llum. Benet veu les coses i les persones des de Déu. Ha conclòs el seu camí però el seu esperit segueix endavant.

un tarannà obert

Patró d’Europa

“L’amor del Crist és l’arrel de la qual van néixer les grans creacions monàstiques: el culte a la litúrgia, la cultura literària i filosòfica, el cultiu dels camps. Europa ha nascut d\’aquest amor a Crist que els monjos van viure amb tota senzillesa i realisme en els tres camps: l’estrictament religiós, l’humanista i el social”. – Olegario González de Cardedal

Per això no és estrany que el Papa Pius XII, al XIV Centenari de la mort de sant Benet, el declarés el 1947 Pare d’Europa i, anys més tard, el 1964, Pau VI el proclamés solemnement Patró d’Europa.

Sant Pere el Venerable, abat de Cluny, havia escrit:
“Omple la llum de la teva ànima amb l’oli de la caritat i la teva cel·la serà més àmplia que l’univers sencer.”

Els monjos i monges benedictins descobreixen en la seva pròpia tradició un tarannà obert i universal que els fa especialment aptes per al diàleg ecumènic i interreligiós. Van fundar Europa, però avui la seva llar és el món sencer. Presents en els cinc continents, nombroses comunitats han nascut a les esglésies joves.

preguntes i respostes

Espai vocacional

Donatius en línea. Gràcies per ser part de la nostra història!

Cistella de la compra
Desplaça cap amunt