Introducció: Memòria viva d’una ànima consagrada
En contemplar la vida de Santa Escolàstica, germana en la carn de Sant Benet de Montserrat i en l’esperit de tots aquells qui abracen la vida monàstica, el cor s’inclina a la reverència i l’enteniment s’obre al misteri de l’amor diví. Si, com diu l’Evangeli, “Déu és amor” (cf. 1Jn 4,8), aleshores tota existència lliurada plenament a Ell esdevé un signe visible d’aquest amor invisible.
Escolàstica, mare espiritual de les monges benedictines, resplendeix com llàntia encesa sobre el cim de la muntanya, talment com la santa muntanya de Montserrat, on encara avui ressona la pregària incessant.
Orígens sants: Germana de sang, germana d’esperit
Nascuda a la mateixa casa que Sant Benet, Escolàstica fou consagrada a Déu des de la infantesa. Però no és la sang allò que la fa gran, sinó la gràcia. Car el Senyor ensenya a l’Evangeli: “Qui fa la voluntat del meu Pare, aquest és el meu germà i la meva germana” (cf. Mt 12,50).
Així, la comunió entre Benet i Escolàstica no fou sols familiar, sinó profundament espiritual: dues ànimes orientades vers el mateix Sol etern. Mentre ell organitzava la vida cenobítica masculina, ella establia el camí per a les dones que desitjaven abraçar la vida monàstica sota la Regla beneïda.
La vida monàstica: Escola d’amor diví
La vida monàstica no és fugida del món, sinó trobada amb la seva veritat més profunda. Escolàstica ho comprengué amb saviesa infusa: el silenci no és absència, sinó presència; la clausura no és tancament, sinó obertura a l’Infinit.
En els monestirs que seguiren el seu esperit —com els vinculats a la tradició benedictina que també inspira Sant Benet de Montserrat— la jornada esdevingué un evangeli viscut:
- Ora: pregària que eleva l’ànima
- Labora: treball que santifica el temps
- Lectio divina: escolta amorosa de la Paraula
Tal com Maria “guardava totes aquestes coses al seu cor” (cf. Lc 2,19), així Escolàstica ensenyava a guardar Déu en l’interior.
L’encontre anual: Amor que demana eternitat
Entre els relats més sublims de la seva vida hi ha la trobada anual amb el seu germà Benet. Es reunien prop del monestir, no per parlar de coses terrenals, sinó de les realitats celestials.
En una d’aquestes trobades, Escolàstica, inflamada d’amor diví, suplicà al seu germà que allargués la conversa espiritual durant la nit. Benet, fidel a la disciplina, s’hi negà.
Aleshores ella pregà.
I el cel respongué amb una tempesta tan intensa que impedí el retorn de Benet al monestir.
Aquí resplendeix el misteri: no fou la natura qui parlà, sinó l’amor. Car, com ensenya l’Evangeli, “si teniu fe… res no us serà impossible” (cf. Mt 17,20).
Benet mateix reconegué la derrota santa dient:
“Déu t’ha escoltat més a tu, perquè has estimat més.”
El missatge central: L’amor com a llei suprema
La Regla ordena, però l’amor transcendeix sense destruir. Escolàstica no desobeí per orgull, sinó per caritat ardent.
Sant Pau escriu: “L’amor és el vincle de la perfecció” (Col 3,14). I Crist mateix resumeix tota la Llei en el manament doble: estimar Déu i el proïsme (cf. Mt 22,37-39).
La santa ens ensenya tres veritats eternes:
- L’amor veritable cerca la comunió amb Déu
- L’amor santifica el temps compartit
- L’amor persevera més enllà de la mort
Per això, la seva vida és evangeli encarnat, no escrit amb tinta, sinó amb pregària i llàgrimes.
La mort com a naixement celestial
Tres dies després d’aquella trobada, Benet veié en visió l’ànima d’Escolàstica pujant al cel en forma de coloma. Quina imatge més pura! La coloma, signe de l’Esperit Sant, indicava que la seva vida havia estat totalment posseïda per Déu.
Aquí es compleix la paraula de Crist:
“Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu” (Mt 5,8).
La mort no fou fi, sinó pas; no absència, sinó plenitud.
Santa Escolàstica i Sant Benet de Montserrat: Herència viva
L’esperit de la santa perdura en cada comunitat de monges benedictines, especialment en llocs sagrats com la muntanya de Montserrat, on la pregària de les monges benedictines es sosté amb discreta fortalesa.
Allí, als peus de la Mare de Déu de Montserrat, la tradició monàstica continua el llegat de:
- Santa Escolàstica, model de contemplació
- Sant Benet, pare de la Regla
- La comunió de monges i monjos units en el mateix amor diví
Montserrat esdevé així muntanya evangèlica, eco del Tabor, on l’ànima és convidada a dir: “Senyor, que n’és de bo ser aquí” (cf. Mt 17,4).
Actualitat del seu testimoni
En un món accelerat, la figura de Santa Escolàstica interpel·la amb dolça fermesa. Ella recorda que:
- Sense silenci no hi ha escolta
- Sense pregària no hi ha amor ple
- Sense Déu no hi ha pau duradora
La seva vida respon a la set contemporània d’interioritat. La vida monàstica no és relíquia, sinó profecia.
L’Amor que roman
En el nostre pelegrinatge interior aprenem que el cor humà resta inquiet fins que descansa en Déu. En Santa Escolàstica aquest descans és melodia.
Ella ens ensenya que l’amor:
- Venç la norma sense trair-la
- Travessa la mort sense témer-la
- Uneix la terra amb el cel
Que el seu exemple inspiri les monges benedictines, il·lumini Montserrat, i guiï tots els fidels a viure l’Evangeli amb cor indivís.
Perquè, en definitiva, només l’amor roman. I qui roman en l’amor, roman en Déu.
Santa Escolàstica, pregueu per nosaltres.
